dissabte, 31 de juliol del 2010

Història amb pilotes

He acabat el partit ofert per Xavier Carmaniu. Ha estat intens. Intens d' emocions, intens d' ocasions dures. Alguns d’ aquests moments he pensat que la derrota era imminent, que els jugadors deixarien de lluitar per el títol, que l’ enemic era titànic.

Però no. Ells eren més grans. Grans jugadors i grans persones. Tècnica i…principis. Quina arma pot matar això? Han resistit les embestides de les faltes, els cops i les caigudes. S’ han enfrontat a targetes grogues i vermelles d’ alguns que àrbitrariament han volgut decidir per les seves vides, els seu països i els seus equips. Però els vencedors, independentment de la lectura dels marcadors, van ser ells. Darrera una pilota van intentar que el món rodés millor. Aquesta és la història d’ uns campions. Aquesta és la Història amb pilotes.

I és que una pilota pot donar quasi tantes voltes com el món. De fet, hi ha qui, després de donar-hi moltes voltes, ha arribat a la conclusió que la vida és un joc. Sortim al terreny (alguns de penal) i ens passem la vida anant amunt i avall buscant allò que uns anomenen felicitat i altres gol. Si tenim bona punteria, aconseguim el premi. I passat el temps descobrim l’ efimeritat del gol…o de la felicitat. “La vida sembla llarga, els moments tenen una fugacitat terrible”, deia Pla. El moment del gol té una fugacitat terrible, en comparació de l’ allargada d’ un partit, però per aquell gloriós moment, haurà valgut la pena els noranta llargs minuts de vida d’ un partit.

Un moment feliç ha estat la lectura del capítol Un gol a Hitler. El títol en si produeix felicitat. Però llegir com, per “uns moments de fugacitat terrible”, les conviccions valentes vàren doblegar les amenaces covardes, produeix una joia infinita. És la joia de saber que el gol era en nom de la justícia. Malauradament, la frase de Josep Pla, com una espasa de Dàmocles, ens retorna a la realitat. El jugador estrella, Matthias Sindelar, del equip meravella, el Wuderteam d’ Àustria, va morir poc temps després. Revenja? El silenci, com massa vegades, pren protagonisme novament en la història. Les pilotes segueixen rodant. El món també. El dolent va morir com un covard. El bo, com un heroi. Un va convertir-se en símbol de la repressió i la monstruositat. Matthias Sindelar va erigir-se icona de la identitat d’ un país i de la resistència a l’ ocupació nazi. I Carmaniu conclou: “Per a la història ha quedat que (…) futbolistes van fer servir les seves armes per plantar cara al nazisme”.

Però hi ha moltes més històries. Onze històries escrites a cops de puntades ben donades. Puntades a la Guerra Civil, al comunisme, al colonialisme, al nacionalisme centralista i repressiu, al racisme, al sexisme... Totes elles són un homenatge a la valentia, al treball, a la honestitat, a la tenacitat, a l’ emprenedoria, als drets humans. I a la història que tant li apassiona a Xavier Carmaniu. Evidentment d’ històries amb pilotes i sense, n’ hi han moltes més, per sort, però les escollides representen molt bé el context on es van jugar…a vegades a mort.

I jo ja callo. Que d’ història, qui en sap, i sap explicar-la, és ell, l’ autor d’ Història amb pilotes i d' altres que ens ha deixat a les nostres prestatgeries.

Els palamosins de 1898 no tenien ni bars, ni hotels, ni restaurants. Només eren dues mil cinc-centes persones que vivien del mar, de la pagesia i, sobretot, del suro. Pel que fa a la platja, la feien servir per carregar i descarregar les mercaderies que els vaixells distribuïen per mig món. Com a molt, aquella esplanada de sorra també era útil per col·locar-hi les barques dels pescadors quan no feinejaven.” (Primer capítol)

Història del futbol? No. Història i futbol.

Comencem el joc?
Coldplay -Viva la vida

dissabte, 17 de juliol del 2010

"A fi de comptes, tot és un acudit" (Charles Chaplin)

Estem en crisi. La recessió ha deixat milers de treballadors al carrer. Les vagues a altres milers més. L’ atur no s’ atura. Els grups sindicals fan el seu agost. Els serveis socials són més socials que mai. Els drets laborals es disputen el primer lloc intentant destronar als deures. Per deures, ja vàrem tenir l’ escola.

El treball precari; els sous miserables per els miserables que vàren pensar que jugar a pilota era cosa de nens. Més tard descobrien que els nens grans que segueixen jugant, juguen i sumen…molts bitllets. Els ritmes són esgotadors. L’ estrés és un membre més de la família; seu a taula i dorm al nostre llit…mentre nosaltres comptem xais i els diners que ens manquen per arribar a final de mes. Els empresaris abusen dels treballadors, i els treballadors abusen dels empresaris. La discriminació té molts colors, que cadascú esculli el que més li agradi.

Els gestos s’ han convertit amb eines de comunicació. Les veus són ridícules ganyotes sense so. Per què criden si no els sentim? Són els signes dels temps. Són els Temps Moderns.

Ens és familiar aquesta crisi?

Sí, però els nostres temps tenen volum. Hem après a parlar, a cridar i a manifestar-nos amb ‘veu alta’ quan la situació és crítica. Però si la crisi succeeix darrera una càmara i estem als anys trenta del segle passat, la cosa canvia. La injustícia és igual de moderna, però la queixa es farà saber amb subtítols.

Charles Chaplin mai va perdre l’ oportunitat de queixar-se de la injustícia. I ho va fer amb l' arma puntiaguda d' uns llavis somrients. Des d’ aquells ‘temps moderns’ amb blanc i negre, moltes societats han agafat el rifle de l' humor per combatre a l’ enemic.

I tant si val si l’ enemic porta un bigoti petit i parla cridant, o és un tribunal que pretén reglamentar la vida dels demés amb un document signat. El gran dictador de Chaplin segueix marcant el pas. El Gran TC ha dictat sentència, deixant a milions de subdits muts de l’ horror.

Muts? Ha passat més de mig segle des de que el que es volia dir s’ havia de gesticular. Bé, menys. Franco fa menys que va morir, oi? I encara molt menys...avui encara existeixen dictadors amants del cinema mut.

En fi…vivim en Temps Moderns, amb Grans Dictadors inclosos…i espero que també amb grans Chaplins disposats a cargolar tants cargols com faci falta.

Un dibuix amb més cap que cos –per sort- va definir així els temps moderns:

“No serà que aquesta vida moderna té més de moderna que de vida?”. (Mafalda)


(Fotografia: Allunyant-se cap a Temps Millors)

divendres, 2 de juliol del 2010

A compàs de Brel

És indecisió?

No sé si vull que em cantin, o que em faci’n riure. Si vull l’ enyor, o l’ oblit.

Si vull volar, o el que vull és navegar lluny amb un capità expert.

És indecisió? O és Jacques Brel?

Si vull una cançó, sé que ell aconseguirà commoura’m des del primer instant que pugi dalt del escenari. Serà l’ espectacle de la seva presència el que dirigirà els primers compassos del meu cor. Una presència que no necessitarà paraules per comunicar. Les dirà amb una mirada, amb una expressió del rostre, amb el gest d’un cos xerraire. Els aplaudiments, els crits, els xiulets del públic rendit sepultaràn tanta informació.

I després cantarà. O explicarà històries. O recitarà (encara que ell insisteixi a negar que és un poeta).

I se’n riurà del món. O plorarà per i a causa del món.

I demanarà l’ oblit. O el record. O la resistència. O la resignació.

El públic rendit escoltarem intentant assimilar el vessament de tal riuda d’ emocions. Serà necessari saber nedar. O serà necessari anegar-nos per ressorgir amb uns pensaments renovats, amb un esperit més connectat amb el nostre ésser més íntim.

I si no en tinc prou amb una cançó? I si vull volar, Brel? Enlairar-me per damunt l’ escenari d’ aquest món, protegida per les ales de ferro de la teva estimada Jojo, l’ avioneta fidel, fidel com l’ amic que la vida infidelment et va apartar.

Vull volar, i que siguis tu, Brel, el pilot d’ aquest escrit.

I si no és el cel, que sigui el mar. Hi ha tantes illes per descobrir… tantes illes per morir…

Tu vas escollir la teva; sota l’ ombra d’ unes palmeres tropicals vas ancorar la teva eternitat. Molt lluny de la teva Bèlgica natal; o de la teva París de glòria. L’ illa de l’ alliberació, es va dir Hiva Oa. Els abruptes penya-segats van estimbar definitivament la indecència dels burgesos que refusaves amb vehemència. Una vegada vas dedicar una cançó als cochon bourgeois…(si dels burgesos se’n pogués fer bons pernils, serien més decents, oi?)

Sé que ets un bon navegant, i que amb tu les veles inflen les seves panxes en busca de nous horitzonts, de ports llunyans, d’ històries no cantades.

“Una illa, una illa que hem encara de construir, però qui podria reprimir els somnis que es somien junts, una illa, vet aquí que una illa està zarpant i que dormita en els nostres ulls des de l’ infància.”
(Une ile- EP Les bourgeois 1962)

És l’ illa la que navega, la que busca un sarment de somnis per anidar-hi i créixer. L’ illa és per el navegant que la busca. No la trobarà la multitud d’ Orly (1977). Gent incapaç d’ observar allò extraordinari enmig de la quotidianitat. Gent incapaç de somiar. L’ illa no zarparà per a ells.

Jacques Brel va viure 49 anys donant-ho tot i buscant-ho tot. La malaltia li va impedir trobar ‘tots’ els anys que hauria d’ haver viscut.

Avui seria un venerable somiador de 81 anys.

“Somiar un somni impossible, partir cap a on ningú va. Estimar fins a esparrecar-se. Estimar, potser massa, potser malament; provar, sense força ni armadura, d’ esperar l’ inaccessible estel. Aquesta és la meva recerca, seguir l’ estel, poc importen les meves possibilitats, poc importa el temps o la desesperança. I després de lluitar continuament, sense dubte ni repòs, comdemnar-me per un sol mot d’ amor.”
(La quête, 1965)

La Valse à mille temps -Jacques Brel
http://www.youtube.com/watch?v=2nJ1fvvJt78