La vie en rose

De quin color és la vida?

"Quand il me prend dans ses bras, qu'il me parle tout bas, je vois la vie en rose"

Segons l' autora d' aquesta lletra, la vida és rosa...si l' amor s' hi posa.
Ella, es va rodejar d' amor, el més rosa possible, i el color s' entossudia a descolorir-se...potser sota l' influència d' una vida amb poques pinzellades de color.

Quines van ser les seves pinzellades coloristes?
Mai una veu, havia pronunciat les 'r', amb una vibració tan emotiva. Potent, gutural, extraordinària veu, va acolorir les vides d' una nació sencera: França.
Va ser la veu de "La vie en rose", "L' Hymne à l' amour", "Mon Dieu", "La Foule" i la que més bé va resumir una vida de pardal (massa breu):

"No, jo no em penedeixo de res / ni del bé que m' han fet, ni del mal / tot això m' és igual / (...) / Està pagada, escombrada, oblidada / M' és igual el passat"

En un auditori replet de gent, la petita figura desgarvada de la Môme Piaf, com un pardal ferit, envellit abans d' hora, contemplava com el seu públic l' aclamava i aplaudia amb devoció, després de cantar el seu "Non, je ne regrette rien". Era als començaments d' una dècada que ella no veuria acabar, tot i que, per edat, en tenia ple dret: la dels seixanta.

A darrera deixava una vida carregada de records. Ella tenia molt clar que fer amb ells:

"Amb els meus records /Vaig encendre el foc / Les meves tristeses, els meus plaers / Ja no tinc necessitat d'ells / Rebutjats els meus amors /amb les seves tremolors escombrats per sempre / Torno a partir de zero "
(Fragment Non, je ne regrette rien)

Entre la foguera dels records, hi cremava el profund enamorament cap a Marcel Cerdan, que la mort accidental li va furtar; la seva petita filla que, novament, la mort va ser més forta que l' amor.; una infantesa sense infantesa...tot a la foguera. Mentrestant, les ales de Edith Piaf, la van alçar al cel de la glòria, mentre els seus ulls no van deixar de mirar en cap moment al infern.

Entrevista, any 1963:
Entrevistador: Canta millor quan està enamorada?
Piaf: No he conegut mai ni un sol moment que no estigués enamorada.

Pocs mesos després, el 10 d' octubre de 1963, el 'Pardal' enamorat, deixava definitivament de cantar, de sofrir i de viure. Després de més de quaranta anys de la seva mort, en la senzilla tomba del Cimitière de Père Lachaise de París, hi segueixen florint acolorides flors de tots colors...també, com no podia ser d' altra manera, de color rosa.

Edith Piaf Non, Je Ne Regrette Rien
http://www.youtube.com/watch?v=znSwLoFP3lY

L' autèntica cançó de Leonard Cohen

"Saviesa, màgia, sexe i amor van fer ahir aparició a Cap Roig, capitanejats per la poesia i per una sola veu. O millor dit, per un sol ronronejar, per un xiuxiueix pel qual han passat els anys, però que manté intacta la seva atracció gairabé animal, de lleó cansat. (...) Senyores i senyors, un fort aplaudiment per a Leonard Cohen."
(Diari de Girona 16/08/2009)

Què tenen a veure aquestes paraules, amb les que va anotar el propi protagonista:

El meu Temps

El meu temps s' acaba

i encara

no he cantat

l' autèntica cançó

he d' admetre

que és

com si hagués perdut el valor

una ullada al mirall

una ullada al cor

i em donen ganes

de callar per sempre

llavors, per què fas que m' inclini aquí

senyor de la meva vida

que m' inclini en aquesta taula

enmig de la nit

preguntant-me

com ser formós?

Qui té raó? Qui ens està enganyant? Qui és realment Leonard Cohen? Què s' hi amaga sota l' aspecte de dandi impecable, embolcallat amb vestit i barret negre, sempre fosc...com la mirada fosca i penetrant que el barret s' encarrega de fer clandestina?

S' hi amaga la seva vida personal, que ell sempre l' ha volgut viure personalment, sense seguici ni comparsa; i ens descobreix paraules, bellíssimes paraules. Són ufanes, ben alimentades, embotides de contingut. Mots metafòrics, atrevits, sarcàstics, íntims, místics...desinhibidament es distreuen amb les coses més sagrades i amb les més carnals. Paraules nascudes d' un pou molt profund: Leonard Cohen.

"Comparem mitologies","Flors per Hitler","Paràsits del paradís", "L' energia dels esclaus" "El llibre de l'anhel", "La caixa d'espècies de la terra".... són només unes quantes publicacions del Cohen escriptor. Són textos, moltes vegades, de digestió lenta. Un plat que ha necessitat hores de cocció i una 'cuina' sofisticada: la seva intel·ligència. "Em porta molt de temps escriure una sola cançó, un poema o una novel·la."

La seva visió de la vida no ha estat dirigida pels estereotips manipuladors. Ell ha establert les seves regles, i amb aquestes ha conviscut i ha cantat amb un estil personalíssim. No a tothom agrada...però precisament això és el que defineix un estil propi: no és global amb qüestió de gustos.

Com ser formós..? es preguntava un Cohen conscient del temps que havia passat. Responent a una pregunta que en certa ocasió li vàren fer, va contestar: "Hi ha un bon vi en cada generació".


LEONARD COHEN Y U2-TOWER OF SONG
http://www.youtube.com/watch?v=0QgM2JWSl9o
Com sempre...les paraules i la manera de dir-les...

A força de nits envejo el nou dia

Novament la nit s' apropa amb subtilesa i sense permís, tenyint la claror del dia amb obscuritat. Poc a poc, la nit va empetitint el meu horitzó visual, i provo de combatre-la amb el raig de llum d' una bombeta. Però quan miro més enllà de les fronteres del petit país de llum que hem fet la meva bombeta i jo, me n' adono que la nit se' n riu de les nostres ridícules armes de claror. Ella guanya. Admirada amb la força que té el negre sobre el blanc a destemps, deixo de batallar i m' hi endinso per uns minuts.

Damunt el meu cap, on fa poques hores el cel era un immens oceà blavós, la lluna ja ha agafat una bona posició per contemplar la quietut del món.
O és Febe, la deessa de la nit que té una lluna pintada en el front, la que ens contempla?

Si visqués en la Grècia Clàssica o en la Roma capitulina, possiblement pensaria que Febe és la que ens observa en algún punt de la foscor, mentre esperaria que Morpheu hem donés la morfina, que hem fés caure en els seus braços.
Però visc al segle vint-i-ú, on els somnis ens els fem nosaltres, o almenys, això ens pensem...

És una calurosa nit d' agost i això fa que em vingui al cap El somni d' una nit d' estiu. I si Shaskespeare tenia raó? I si Puck, l' entremaliat follet que es diverteix turmentant a la gent durant el son, no és només ficció? I si no és en Puck i és Mercutio, la fada de Romeu i Julieta, la que vol entrar en els meus somnis?

"Entra pel nas dels homes adormits. Recorre de nit cervells d' amants, que aleshores somnien amb l' amor; genolls de cortesans, que somnien amb adulacions; dits d' advocats, que somnien a l' acte amb honoraris; llavis de dames que somnien besos..."
Fragment de Romeu i Julieta

No solament Shaskespeare va imaginar com havien de ser les hores nocturnes del dia. Bernat Metge. Quevedo. Víctor Català, Espriu, Fabucchi, Foix.....El Clar de Lluna de Beethoven ens fa percebre una nit trista i desesperada. El Jardí de les Delícies d' El Bosco, ens fa tèmer la nit, el reialme del pecat.

La nit s' amotlla a cadascú,
per a uns silenci, per altres por,
jo me l' estimo no ho sap ningú,
en el silenci hi ha més tendror.
(Pi de la Serra)

Bona nit...

P.D. (El títol és una picada d' ullet a Lluís Llach)


http://www.youtube.com/watch?v=u2rz6_vQZ1A
Et dec aquest somni

Si sembla massa

No demano gran cosa: poder parlar sense estrafer la veu, caminar sense crosses, fer l' amor sense haver de demanar permisos, escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d' estrafer la veu, caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos, fer l' amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l' amor sense haver d' estrafer la veu, escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos, poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa...
(Miquel Martí i Pol)

Sembla bàsic. Això és el que sembla, res més.

Hi han desitjos que haurien de ser fets, i en canvi, vaguen perduts en el món dels anhels. Escriure, parlar, caminar, fer l' amor...és massa fer-ho com un vulgui?
I Martí i Pol desitjava fer-ho 'sense'. Les crosses, les pautes, els permisos..encotillaven la llibertat de les coses que demanava. 'Sense' és la clau de molts desitjos.

Tan punt neixem, desitgem. I aquesta atracció per les coses possibles i per les impossibles, acompanya la nostra existència. L' existència ens deixa, però els desitjos tenen el do de la immortalitat. És per això, que cal desitjar...per no morir (en vida).
Un precursor de Martí i Pol en l' art de la saviesa, Aristòtil, va confirmar aquest fet:
" L' essència de l' home és el desig intel·ligent".

I no tots els desitjos són intel·ligents. Ni tots, són reverends. I alguns, fins i tot, aspiren a la corrupció. Però la culpa no és dels desitjos, sinó dels que desitgen.

Una gran instigadora del desig, és la mancança. Degut a una antiga mancança, Verdi va compondre una òpera brillant, Nabucco. La força del desig es fa palesa en les veus del cor d' esclaus, que canten per què els seus pensaments volin lluny, i puguin contemplar la bella i perduda pàtria a la vora del riu Jordà. Quants desitjos mutil·lats hi ha al darrera dels exilis..:

Joaquim Aleixandri, exiliat franquista: "Després de 40 anys d' exili i a la meva edat sols es desitja una cosa: tornar a veure la Pàtria i la família, i després, passi el que passi. És tot el que desitjava.."

Si sembla massa...


Zucchero & Sinead ò`conner-Va Pensiero
http://www.youtube.com/watch?v=49qoTl9sXUM